|
En aquest llibre d'Anthony Browne el text, suggerent i quasi poètic, es fon amb les precioses il.lustracions on el color dels personatges que pertanyen a la realitat es contraposa al gris de l'entorn màgic on apareixen, també en escala de grisos, protagonistes o elements significatius dels contes populars: Rínxols d'Or, Hansel i Gretel, la Caputxeta Vermella...
El bosc, també gris, és l'escenari inquietant, el territori prohibit i desconegut on es realitza el camí, en compliment de la missió encomanada, portar el pastís a l'àvia estimada que viu lluny i està malalta.
“Dins el bosc”comença amb la història d'un nen que s'adona, en silenci, de l'absència del pare, ningú no li n'ha parlat ni explicat què passa, observa l'actitud seriosa i ensopida de la mare i és conscient de la solitud mútua en què es troben, asseguts a taula, a la casa familiar. El pare se n'ha anat, torna a casa, pare!, recorre les habitacions deixant notes escrites. Quan rep l'encàrrec de portar el pastís a l'àvia malalta sent que se l'allunya de la llar i decideix, com la Caputxeta, desobeir l'ordre materna d'anar pel camí segur, té pressa per tornar a casa i veure si el pare ja ha tornat. La Caputxeta, inconscient, no té por del llop, frueix del bosc, s'entreté jugant malgrat que l'àvia necessita ajuda i es deixa enganyar fàcilment; el nen sí en té, de por, davant la possibilitat d'haver perdut el pare.
Al camí, trobarà uns nens, també sols i infeliços que desitgen el pastís que ell porta. Però, ¿el grau de dol d'aquests nens grisos és el mateix?. O serà que se senten desgraciats perquè estan sols?
¿Perquè voldrà un pastís el nen que porta una formosa vaca, símbol de benestar i opulència, un nen que sembla tenir-ho tot?
La demanda de l'enfadada i cridanera Rínxols d'Or ¿serà quelcom més que un caprici de nena mimada?
Davant dels plors dels germans que han perdut els pares el nen expressa “No puc fer-hi res”. I és que els nens petits no poden solucionar els problemes dels altres, la seva capacitat d'actuació és molt minsa, aquesta tasca correspon als adults.
Troba, per fi, el senyal màgic, la caputxeta vermella que li donarà forces per complir el seu manat. El nen s'inquieta, el que li està passant s'assembla massa al conte. Sent esgarrifances en no reconèixer la veu de l'àvia! Però si és la del pare! És el pare! El pare ha anat a cuidar a l'àvia! El pare no hi era perquè havia anat a cuidar l'àvia!
El món es recomposa, la figura de la mare, gran i segura, somriu a l'última pàgina.
La por a la pèrdua dels pares és un sentiment humà que es comença a experimentar a la infància quan comencem a ser conscients de què les persones es moren. Moltes vegades va lligada a situacions que es donen a la família que no comprenem, un crit, una discussió en veu alta, una absència. En ocasions no hi ha un motiu real, potser unes paraules, una senzilla explicació ens pot tranquilitzar.
La caputxeta vermella bé podria ser el màgic moment de la comunicació entre nens i adults.
escolaseatbiblioteca.blogspot.com