|
«Us contaré un conte», va dir la vella Nyo Boto, una mandinga de Gàmbia. «Fa anys i panys, en una contrada perduda a la ratlla de l'horitzó, hi vivia un xiquet d'unes tres pluges. Mentre caminava per la vora d'un riu es va adonar que un cocodril havia quedat pres en un parany. El rèptil li va demanar ajut. El noiet va sospitar que el cocodril se'l menjaria just després que l'alliberés. El rèptil li va jurar i perjurar que res li passaria. Però un cop el marrec va rescatar-lo, va quedar atrapat entre els ullals del cocodril. El bordegàs, desconcertat, li va dir: «Així és com em pagues la meva bona voluntat? He confiat amb tu. Per què actues amb traïdoria i males arts?» Per un dels dos costats de la boca, ja que el tenia engarjolat dins de la dentadura, el cocodril li va etzibar: «naturalment el món animal funciona d'aquesta forma». El vailet no se'n sabia avenir. El rèptil va decidir cruspir-se'l més tard atès que va acceptar de sentir l'opinió al respecte dels tres primers animals que passessin per l'indret. Un ruc nafrat
va ser el primer a donar el seu punt de vista: «sóc vell, no puc traginar càrregues, tant és així, que el meu propietari m'ha fet fora, els lleopards no tardaran a devorar-me.» «T'adones de què va la cosa, xitxarel·lo?», li va escometre el rèptil per l'altre costat de la boca. El següent ha passar pel paratge fou un cavall amb la cama ranca, que li va venir a dir si fa no fa el mateix. El tercer va ser un conill grassonet, el qual es va negar dir la seva sense conèixer abans l'episodi amb pèls i senyals. El cocodril es va ofendre. I va començar a rondinar desenfrenat. El descuit va ser fatal pel rèptil: va cometre la imprudència d'obrir la boca per respondre al conill. El noiet ho va aprofitar per fer un salt i fugir cuita corrents. Una vegada fora, el conill li va preguntar al marrec si li agradava, tant als seus pares com a ell mateix, la carn de cocodril. «Aquí tens un rèptil llest per anar directe a l'olla», li va suggerir el conill. El vailet va donar l'avís al poble. I un grup de caçaires van perseguir al cocodril. En paral·lel, el bordegàs va agrair el gest del conill. I va constatar que en el món tant hi ha farsants com a bons jans. En aquest sentit, per l'escriptora Lolita Bosch l'acte més revolucionari és confiar en l'altre.
La mandinga és una ètnia que ha conservat els costums. En moltes aldees, quan enfosqueix, els veïns s'asseuen a l'entorn d'una brasa. Entonen cançons i conten contes. És una estona plaent marcada per una curiositat sana i didàctica. Més tard, quan fan via cap al dormitori, les copioses famílies mandingues solen dir-se: «Han kilin kilin kuni». Significa: «desitgem despertar-nos d'un en un». I és que si tothom es desvetlla en el mateix instant és que segurament quelcom no volgut ha succeït.
A propòsit de les rondalles, l'antropòleg Pep Bernades assenyala que a l'Àfrica negra, els contes i les cançons tenen un rol molt important en l'educació del nen i en la preparació per la seva vida adulta: «parlen d'històries, de llegendes, de criteris, de valors, d'ensenyaments i, en general, de tots aquells elements que configuren la identitat de l'individu; allò que li dóna una visió concreta d'ell mateix i del món que l'envolta, i li modela un estil de vida semblant al de tots els altres membres de la seva societat.»
Quim G.